Oink... Jesús! (VI)

Mentres el nostre heroic porquet es recull per salvar el món , el seu germà i el seu pare recorren el territori amb un caçapapallones i uns flascons de vidre. Els contactes del Pare Porquet li han avançat una notícia terrible: els mosquits tigre asiàtics escampen veloçment la grip alhora que el tamiflú legal s'exhaureix i es disparen els preus al mercat negre de tamiflú adulterat. Així, els dos tocinets reben l'encàrrec de capturar unes quantes desenes de mosquits tigre per a un laboratori molt interessat a desenvolupar productes rendibles contra els mosquits i la grip porcionaviar. Rendibles vol dir que no acabaran amb els mosquits ni combatran la grip, però almenys faran molts diners amb preparats que alleugiran (una mica) els símptomes i que evitaran (algunes vegades, sota determinades circumstàncies) les conseqüències doloroses de les picades dels mosquits tigre.

El Pare Porquet camina amb dificultat entre els pantans perquè té el cul ple de picades, superposades molt dolorosament les unes a les altres. El seu fill esclata de riure cada cop que li veu la popa, més inflada i rosada que de costum. A ell no el piquen perquè viatja amb el seu pare, que és molt més apetitós. Només han aconseguit capturar un mosquit ridícul que els amenaça furiós agitant el seu cos diminut i ratllat i proferint malediccions que només un altre mosquit podria entendre i dur a la pràctica. El pare Porquet tremola i es cobreix instintivament el cul cada cop que sent els petits crits plens d'odi del mosquit. Una miniatura així, es diu el pare, i el que és capaç de fer-me, a mi, que tinc -tenia- el cul més maco i ferm de la regió! En Berenguer s'atura un moment, arrufa el nas i adverteix el seu sofert progenitor que han d'anar cap al Prat, que allà encara deuen haver-hi alguns pantans per les immediacions de l'aeroport i que entre els núvols de mosquits que era esperable de trobar, seria molt més senzill complir amb la seva missió.

Soif. What I am

Es extraño ser consciente de que estás en el mundo porque un día, hace mucho tiempo, alguien fue arrancado de su hogar, de su tierra, y que si eso no hubiera sucedido, tú no existirías. Es significativo que uno sea lo que es por cosas que ni siquiera imagina, sucedidas tantísimo antes de nacer. Nuestras vidas están hechas de esa clase de cosas. Cosas que algunos logran convertir en literatura, y otros en meros panfletos.

Pensemos en esas casualidades inverosímiles que llenan las páginas de Dickens. Mero folletín victoriano, pensamos; pero nos encantan. Porque otorgan un sentido a las vidas de los personajes, porque conceden las explicaciones que la vida real nos oculta, porque uno ve que a pesar de todo, de las circunstancias presentes y las pasadas, es posible continuar en pie y que ello se verá recompensado, si no con la felicidad suprema, sí al menos con el conocimiento de los hechos. Y a menudo poder entender algo es más que suficiente para poderlo digerir mejor.

Monstruos de feria

Qué poco me gusta esa condescendencia del monolingüe que nos dice, a nosotros los bilingües, cuánto nos envidia por ser capaces de tener dos lenguas, bla bla. Qué poco me gusta sentir que se me discrimina en mi bilingüismo. No puedo ni soñar en hacer las mismas o equivalentes actividades indistintamente en ambas lenguas (¿cine?¿televisión?¿prensa?¿libros?¿Justicia?) y encima he de ver cómo se nos trata, se nos considera, como monstruos de feria. Mis derechos lingüísticos sólo funcionan para una sola de mis dos lenguas. Y que conste que mi segunda lengua no es el árabe, ni el chino, ni el urdu, ni siquiera el tamazig. Que conste que nací en este país, del que soy ciudadana y en el que pago mis impuestos, y que mi segunda lengua no la he traído de ninguna nación ajena. Y no puedo elegir cuándo y cómo utilizarla, tan sólo tengo derecho a usarla en los pocos ámbitos en que, a modo de reserva natural, la han recluido (y aún demos gracias por ello, recordando tiempos pasados): el ámbito doméstico, algunas relaciones interpersonales y comerciales y la Administración (eso si el funcionario de turno la utiliza, lo cual me prueba que de imposición lingüística, como algunos esgrimen, nada).

Si me quejo, oigo que mi otra lengua, ésta con la que escribo, está "perseguida" y que el celo por extender o "imponer" mi segunda lengua es excesivo. Cuando pregunto por qué, la única respuesta clara y unánime que se entiende por encima de embrolladas argumentaciones sin sentido es "porque estamos en España". ¿Y qué? Una lengua es una lengua, un país es un país. ¿Por qué tengo que estar obligada a hablar ninguna lengua? Quienes identifican lengua y nación son ellos, no yo. Yo sólo soy un ser bilingüe que quiere tener los mismos derechos para las dos lenguas en el territorio de donde es originaria, casualmente, mi otra lengua y que, por ende, contiene los potenciales hablantes necesarios para ello. No voy a ir a reclamar estos derechos lingüísticos a Singapur, por decir algo, porque sería absurdo, evidentemente. De hecho son más respetados los derechos lingüísticos personales de muchos inmigrantes que ni siquiera hablan la lengua "de verdad", la que vale, porque nadie les obliga a hablarla (claro, no son ciudadanos españoles y por eso la Constitución no les obliga, como a mí, a conocerla... ¿Tendré que emigrar para que la trasnochada y apresuradamente redactada sacrosanta Constitución Española deje de afectarme en materia lingüística, y de paso, en materia monárquica?) y en muchos servicios esas personas pueden incluso disponer de mediadores lingüísticos y culturales para que los pobres no sufran una imposición lingüística indebida claramente discriminatoria. Claro, cómo vamos a pretender que hablen español. Faltaría más, discriminar y estresar de semejante manera a un extranjero residente aquí, en España.

Pues a mí no sólo se me obliga a hablarlo sino que no puedo vivir con normalidad en un plano de igualdad lingüística no discriminatoria entre las dos lenguas. Ni siquiera pido la erradicación territorial del español (que, si sucediera, tampoco sería tan terrible porque no va acabarse el mundo hispanófono por ello), ni me mueven ideales políticos, ya lo he dicho. Lo que quiero es no sentirme un bicho raro, un monstruo de feria porque tengo dos lenguas y quiero vivir con ellas, con ambas. Pretender, por activa o por pasiva, que me rinda a la hegemonía lingüística españolista, es como ser un monstruo con dos cabezas al que le dicen, con una mezcla de espanto y morbosa admiración (y mucha mala leche) acompañadas de una sonrisa cínica: "¡Ya me gustaría a mí también tener dos cabezas, para poder leer con una mientras como con la otra!". Sin embargo, a quienes dirían eso no les parece "normal" y la simple posibilidad de tener dos cabezas les horroriza. Hay que extirpar la anomalía y reconstruir al individuo con una única identidad. Al monstruo bicéfalo no se le conceden dos ciudadanías, dos derechos de voto, uno por cada cabeza. No, al monstruo bicéfalo en realidad se le mira como a un discapacitado (y grotesco): la segunda cabeza es, pues, vista como una discapacidad fea, no como un individuo de pleno derecho. Pues eso exactamente sucede en los bilingües, mirados como curiosidades feriales por parte de los monolingües (aunque hay monolingües excepcionales), que consideran la "otra" lengua del hablante bilingüe una especie de discapacidad. Y eso convierte al bilingüe en una especie de discapacitado, de ciudadano de segunda que no podrá dejar de serlo hasta que no supere su discapacidad y se decida a dejar de lado su insistencia en vivir usando una lengua que, total, sólo le sirve para afearle y complicarle la existencia insanamente.

Viva mi anomalía.

Oink!!!... Jesús! (V)

Un matí molt fred d'un diumenge plujós la vila de Besalú va veure una comitiva sorprenent que la travessava. En Jordi, encara abillat amb la bata, ja bruta i gastada, encapçalava una filera de pollets ben ensinistrats però que malgrat l'excel·lent educació vial a què els havia sotmès, eren incapaços de travessar cap indret amb amb discreció. L'única manera que havia trobat en Jordi perquè callessin era fer més escàndol que ells i així, sovint caminava xiulant i cantant amb veu forta maleïnt-se alhora ell mateix, ja que d'aquella manera era impossible passar discretament per enlloc. Feia dos mesos que havia fugit amb els pollets del centre de control d'epidèmies i des d'aleshores havia fet molt de camí, durant el qual s'havia instituït en pare putatiu dels dissortats pollets. El més espavilat de tots ja havia aconseguit pronunciar amb dificultat però voluntat les paraules "Oh estimat pare porquet alliberador". Esclar que pronunciats des del seu petit bec aquests mots sonaven més aviat "Op pippiu pi piu pipipippiu!", però no podem deixar de constatar el doll de llàgrimes emocionades que va brollar dels cansats ulls del no menys fatigat i orgullós porquet P.P.

Feia dies que ja no se sabia gaire cosa del brot superpandèmic de la grip porcina-aviar-mexicana i, per cert, els passatgers de l'avió de la quarantena encara hi eren, amb l'esforçat inspector que els va retenir, sense que ningú més se n'hagués recordat mai més. Quan van acabar les provisions que els havien deixat, als quinze dies, es van plantejar una dieta antropofàgica que no va ser gaire votada malgrat l'entusiasme d'un dels pilots que en feia campanya. Però els paperets no enganyen, i quan tots van dipositar els seus vots escrits en trossets del darrer rotllo de paper higiènic i una de les hostesses va fer-ne el recompte, l'opció més votada va ser el campi-qui-pugui defensat per l'altre pilot com a cap de llista. No obstant aquest resultat tan clar, resultava difícil complir el (necessàriament) mínim programa electoral. No tenien ni idea d'on eren, ja que havien fet aterrar l'avió lluny de l'aeroport i de cap zona civilitzada. Podien ser al Senegal. Podien ser a Salamanca. Podien ser a València. Així, es va constituir un tripartit per part dels altres tres candidats que va desbancar l'opció legítimament guanyadora, i si bé el pilot antropofàgic va prometre no menjar cap ésser humà en un període raonable de temps, va exigir, a canvi de la seva adhesió al tripartit (sense ell, bipartit), que sortissin de l'avió a fer una vida més adient a les seves necessitats; podien viure de nit a l'avió i de dia dedicar-se a recórrer el terreny per cercar menjar i qualsevol senyal de vida humana. Finalment, tots es van posar d'acord i van començar la seva nova vida d'indigència com a pàries de la grip que, per cert, no tenien ni havien tingut en cap moment.

Tornem ara al nostre heroi, que s'ha assegut a prendre repòs en la companyia confortadora dels seus pollets a l'ombra d'una parròquia. L'aspecte que ofereixen també és d'indigència i un perxeró que passava es compadiu dels pobres pelegrins. "On aneu, i per què hi aneu, amics? Us heu perdut? O feu camí cap a algun santuari?", va demanar solemne i amb la correcció dels que, malgrat dur vides dures i fer feines feixugues, mantenen una educació i un tracte exquisits amb els forasters. "Jo només sóc un pobre perxeró però us puc oferir aixopluc fins que torni a sortir el sol i, si no sou maniàtics, algua cosa per menjar també. Em fa patir que viatgeu amb criatures sense cap mitjà ni recer, i em demano quin és el motiu d'aquest viatge sorprenent", i delicadament va empènyer en Jordi per l'espatlla dreta i va esperar que el porquet recollís la colla de pollets que corrien infatigables pertot i els fiqués a les seves alforges. Després, van fer el camí lentament l'un al costat de l'altre fins a la quadra del cavall. El porquet estava molt, molt, molt cansat...

Oink!!... Jesús! (IV)

A tot porquet de bé li arriba el seu Sant Martí, com recordava sempre la mare d'en Jordi en les oracions que li va ensenyar de garrinet. Així, un bon dia en comptes del senyor dels guants vermells el nostre heroi involuntari va veure aparèixer un senyor de guants negres i davantal de cuiro, per cert molt brut. El senyor dels guants negres no semblava content, però tampoc enfadat. Li va dir, agafant-lo amb brusquedat per una poteta: "Que consti que no és res personal, només és la meva feina; espero que ho sabrà entendre i perdonar, senyor Porquet". Això va resultar sospitós al porquet, que es va resistir en va xisclant com un porquet ben educat. I com que va veure que no servia de res, va clavar al senyor que no tenia motius personals una mossegada en un lloc inoportú que va endevinar per sota del davantal. Això va fer que el deixés anar, xisclant al seu torn el senyor, també inútilment. En Jordi va fugir corrents, mentre cridava que ell tampoc tenia motius personals i que el perdonés, però que feia tard a un lloc i la seva presència era inexcusable. Potrom amunt pel passadís, potrom avall, va buscar desesperat una porta, una finestra, alguna sortida d'alguna mena, sense sort. Al final del passadís, per fi, va trobar una porta que el va conduir a la sala dels pollets. En Jordi desconeixia l'existència d'aquells centenars de pollets injectats a l'ou amb la seva sang per comprovar si s'encomanaven de la grip que se suposava que encomanava el nostre amic. Horroritzat, es va fer el propòsit lloable de salvar tots aquells pollets i dur-los a viure a casa dels seus pares. Encara duia la bata i va començar a atapeir-se les butxaques de pollets i més pollets que feien uns pius pius embogidors i que el posaven encara més frenèticament a recollir pollets. A mesura que els anava entaforant a la bata se li anaven escapant i el porquet encara es posava més frenètic perquè aquells pollets ximples no eren capaços d'estar en silenci quan ELL els estava intentant rescatar.

Mentrestant, a la fàbrica de Tamiflú, la porquicia interrogava el Porquet Emmascarat i el Pare del Porquet Emmascarat, sense entendre perquè el Pare del Porquet Emmascarat no duia màscara.

Oink!!!... Jesús! (III)

És negra nit i el Porquet Emmascarat i el seu fidel Pare rebenten la tanca de ferro de la fàbrica clandestina de Tamiflú en terres del Penedès, sota l'aparença respectable d'una bodega. El Porquet du sota el braç l'última edició de La Porquetlàndia, on es denuncia el contraban de Tamiflú en males condicions i el descobriment de Tamiflú adulterat entre la mercaderia de camells reconeguts. Per sort a la Porkipèdia sortia amb tot luxe de detalls la ubicació geogràfica del laboratori dels desaprensius criminals. Malauradament, el que la Porkipèdia no explicava és que la fàbrica era custodiada per un exèrcit d'oques furibundes que, a més, van muntar un escàndol que va destrossar els nervis del pobre Pare del Porquet Emmascarat i va alertar els guàrdies, que es van presentar immediatament per retenir els intrusos. El Pare Porquet, presa de nou del seu trastorn obsessiu compulsiu, no va poder evitar ajupir-se a recomposar la tanca que havien forçat per entrar al recinte, convertit en un incomprensible molinet d'activitat febril per als estupefactes vigilants. El Porquet Emmascarat va intentar salvar la situació: Mirin, és que de lluny hem vist que la tanca estava trencada i esclar... el meu pare, que és molt bon porquet i molt treballador no ha tolerat la idea que passéssim de llarg sense posar-hi remei...

Mentrestant, molt lluny d'allà (com a mínim a Martorell), el nostre heroi demana el seu tercer sopar i treu panxa esforçadament abans d'oferir el seu cul gros, rosat i ferm al senyor dels guants vermells. En Jordi ha decidit treure partit de la situació, ja que ha descobert que mentre no es posa malalt i el van punxant, també li van donant menjars variats i li deixen repetir i tot. Ai, amic meu, li diu el dels guants vermells, has de fer sang, has de fer molta sang perquè la puguem injectar en els nostres ous de pollets i veure si tens el virus mentre esperem si emmalalteixes. I si no et poses malaltó... viuràs feliç fins a ser un bon pernil! En Jordi, pragmàtic, va demanar més patates amb porros i mongetes ja sense immutar-se per l'habitual punxada cular.

Els titulars dels diaris més importants van treure en portada la notícia de l'assalt a la fàbrica de Tamiflú, però en Jordi no llegia mai la premsa de filiació no porquista, perquè li semblava una traïció als seus ideals com a membre d'un poble oprimit.

Oink!!!...Jesús! (II)

Mentrestant, a Can Porquet, la Mare Porquet plora amb angoixa davant del televisor cada cop que apareixen les novetats sobre la grip mexicana (per respecte a la família Porquet la grip mexicana sempre serà per a nosaltres grip mexicana, no porcina) i el Pare Porquet mou el cap amb tristesa alhora que barra portes i finestres per impedir que els vinguin a buscar, com sempre que hi havia malalties inexplicables a la Comarca. Però avui és un dia especial i infaust: pare i mare es queden porcabadats quan veuen les imatges del seu fill sortint emmanillat de l'avió provinent de Mèxic i, encara sense creure el que veuen, ploren abraçats amb desconsol unes quantes hores, fins que s'adonen que tenen gana i esclar, per a un Porquet de bé, de costum i tradició, l'hora de sopar és imperdonable. Com sempre, el germà rasta del nostre heroi arriba tard a sopar, molt més tard que de costum (ja que ha hagut de desbarrar la porta per poder entrar, perquè el seu Pare, dut pel seu trastorn obsessiu compulsiu barraportes, no hi ha pensat).

Després d'uns quants oinks reprobatoris, Berenguer (que així es diu el germà del nostre heroi) acusa els seus pares de ser burgesos passius i servils amb l'Estat que, al cap i a la fi, l'únic que fa per la seva raça és immortalitzar-los en forma de macos pernils. No cal dir que això toca la fibra del seu digne Pare i que de seguida comença una batalla campal entre Pare i fill, com totes les batalles que hi ha hagut a la història entre els pares i els seus fills adolescents. Finalment, esgotats, tristos i derrotats per les circumstàncies, s'abracen i ploren plegats. La Mare Porquet xiscla que no permeti el déu dels porquets que la converteixin en pernil sense haver tornat a veure el seu malaurat fill gran Jordi (que així es diu el nostre heroi tancat a la seu del control de malalties infeccioses). El Pare Porquet agafa el seu mòbil i truca a un amic seu que treballa en uns laboratoris d'investigació de vacunes i Berenguer es connecta a la Porkipèdia per recollir informació. La Mare Porquet fa un pastís, perquè a Can Porquet es mantenen les tradicions familiars i cada diumenge toca fer un pastís.

Al mateix temps, el porquet Jordi plora amb desconsol quan el senyor emmascarat de la bata blanca i guants vermells el punxa al cul per enèsima vegada. El senyor emmascarat en el fons no és mala persona i intenta consolar-lo com pot: Veus, amiguet? Què són unes punxadetes comparades amb la màquina de trinxar porquets malalts que tenim a l'edifici del costat? Mentre et tinguem aquí només et punxarem... això sí, compte amb esternudar, amiguet, que ja saps on van els porquets malaltons. Jordi s'aferra al braç del senyor emmascarat, crida i plora: Jo no estic malalt!! No estic malalt!!! Vull que em deixin trucar a la meva família, que no saben on sóc!!!... Ah, i començo a tenir gana. La Mama de ben segur que estarà fent el pastís per demà, i m'ho estic perdent!!

Oink!!!... Jesús! (I)

L'inspector de policia va entrar a la cabina del pilot i va tancar la porta darrere seu. Fora, l'hostessa repetia amb neguit mal dissimulat que cap dels passatgers podria baixar de l'avió fins que l'aeroport i les autoritats sanitàries ho autoritzessin. Per contenir el previsible i comprensible amotinament, uns quants policies antiavalots passajaven amunt i avall per la nau. L'aterratge havia estat gairebé d'emergència, ja que tan bon punt van comunicar a la base el que havien trobat, els van denegar l'entrada a la pista d'aterratge i els van comminar a aterrar en un terreny pla a uns deu quilòmetres de l'aeroport. Immediatament van comunicar la seva posició per permetre l'arribada de la policia i l'equip sanitari especial.

L'inspector es prenia molt seriosament la seva feina, per bé que el pilot i el copilot havien de reprimir la riallada que els causava la parafernàlia amb què havia abordat la nau. El policia havia hagut de sortir corrents cap a l'avió en quarentena i els de l'equip sanitari especial l'havien equipat amb una protecció suposadament infalible contra la grip mexicana: des dels temps de la peste bubònica no s'havien vist màscares ni vestits tan originals. On és, el malparit?, va deixar anar de cop, sense fer cap pregunta o comentari previ perquè la màscara amb forma de bec d'ocell li relliscava i l'havia d'anar tornant a posar a lloc i això l'estava irritant. El pilot i el copilot es van mirar i van respondre que no l'havien fet sortir del seu amagatall per por raonable al contagi, que el trobarien al ventre de l'avió, amb els equipatges. No creien que fos perillós en ell mateix, perquè per les càmeres de vigilància (que era com l'havien detectat) semblava inofensiu, pacífic. Era una llàstima, en la seva opinió, que se l'hagués d'endur l'equip sanitari especial amb l'ajut de la policia, però que si això els permetia a ells continuar el viatge...

Ni parlar-ne!, va respondre l'inspector, tots vostès s'han de quedar quaranta dies com a mínim aquí fins que puguem garantir que estan sans! I dit això, va donar instruccions amb un arcaic walkie-talkie als seus homes, que esperaven avorrits poder entrar en acció. El pilot i el copilot es van mirar (feia molts dies que no estaven amb les seves famílies i una quarantena se'ls feia intolerable) i com un sol home van arrencar-li la màscara a l'inspector, que es va resistir inútilment. Ara, ja pot posar les quarantenes que vostè vulgui, li van dir, fent cas omís de les amenaces de denúncies de l'esgarrifat policia.

Mentrestant, a la bodega de l'avió, els policies intentaven convèncer el passatger il·legal que es deixés posar les manilles i que els acompanyés voluntàriament fins a l'ambulància esterilitzada que els esperava fora. Però el sospitós corria amb agilitat inesperada en algú de la seva constitució saltant per entre les maletes i paquets. Oink! Jo no he fet res, deia esbufegant, oink, jo estic perfectament! Van caldre quatre torns de policies fins que el porquet, esgotat, es va deixar emmanillar i conduir dòcil fins a l'ambulància, amb llagrimetes als ulls. Oink... si jo només volia veure món... snif, gemegava mentre els policies, sobtadament entendrits, li donaven copets d'ànims a l'espatlla. Alguns dels policies també van plorar una mica, perquè els havia tocat quedar-se a l'avió per fer que la quaratena es complís, i com que els havia tocat, no els havien donat equipament antivirus contagiosos perquè es va considerar innecessari.

El porquet va ser dut veloçment al Quarter General de Control contra Epidèmies Desconegudes Propagades per Estrangers (d'ara endavant, Q.G.C.E.D.P.E.). El porquet inútilment protestava que ell no era estranger, que era ben català (com ho demostrava el seu excel·lent oink), que havia anat de vacances a Mèxic i que ara que tornava l'havien fet presoner injustament. Injust o no, senyor meu, li va respondre asprament el Director del Q.G.C.E.D.P.E., vostè és un porquet, i amb això està tot dit!!!. Plorava i plorava el porquet i demanava veure la seva mare, sense causar cap compassió en l'implacable Director del Q.G.C.E.D.P.E., que tenia plans sinistres per al nostre innocent i jove tocinet.