Oink!!... Jesús! (IV)

A tot porquet de bé li arriba el seu Sant Martí, com recordava sempre la mare d'en Jordi en les oracions que li va ensenyar de garrinet. Així, un bon dia en comptes del senyor dels guants vermells el nostre heroi involuntari va veure aparèixer un senyor de guants negres i davantal de cuiro, per cert molt brut. El senyor dels guants negres no semblava content, però tampoc enfadat. Li va dir, agafant-lo amb brusquedat per una poteta: "Que consti que no és res personal, només és la meva feina; espero que ho sabrà entendre i perdonar, senyor Porquet". Això va resultar sospitós al porquet, que es va resistir en va xisclant com un porquet ben educat. I com que va veure que no servia de res, va clavar al senyor que no tenia motius personals una mossegada en un lloc inoportú que va endevinar per sota del davantal. Això va fer que el deixés anar, xisclant al seu torn el senyor, també inútilment. En Jordi va fugir corrents, mentre cridava que ell tampoc tenia motius personals i que el perdonés, però que feia tard a un lloc i la seva presència era inexcusable. Potrom amunt pel passadís, potrom avall, va buscar desesperat una porta, una finestra, alguna sortida d'alguna mena, sense sort. Al final del passadís, per fi, va trobar una porta que el va conduir a la sala dels pollets. En Jordi desconeixia l'existència d'aquells centenars de pollets injectats a l'ou amb la seva sang per comprovar si s'encomanaven de la grip que se suposava que encomanava el nostre amic. Horroritzat, es va fer el propòsit lloable de salvar tots aquells pollets i dur-los a viure a casa dels seus pares. Encara duia la bata i va començar a atapeir-se les butxaques de pollets i més pollets que feien uns pius pius embogidors i que el posaven encara més frenèticament a recollir pollets. A mesura que els anava entaforant a la bata se li anaven escapant i el porquet encara es posava més frenètic perquè aquells pollets ximples no eren capaços d'estar en silenci quan ELL els estava intentant rescatar.

Mentrestant, a la fàbrica de Tamiflú, la porquicia interrogava el Porquet Emmascarat i el Pare del Porquet Emmascarat, sense entendre perquè el Pare del Porquet Emmascarat no duia màscara.

Oink!!!... Jesús! (III)

És negra nit i el Porquet Emmascarat i el seu fidel Pare rebenten la tanca de ferro de la fàbrica clandestina de Tamiflú en terres del Penedès, sota l'aparença respectable d'una bodega. El Porquet du sota el braç l'última edició de La Porquetlàndia, on es denuncia el contraban de Tamiflú en males condicions i el descobriment de Tamiflú adulterat entre la mercaderia de camells reconeguts. Per sort a la Porkipèdia sortia amb tot luxe de detalls la ubicació geogràfica del laboratori dels desaprensius criminals. Malauradament, el que la Porkipèdia no explicava és que la fàbrica era custodiada per un exèrcit d'oques furibundes que, a més, van muntar un escàndol que va destrossar els nervis del pobre Pare del Porquet Emmascarat i va alertar els guàrdies, que es van presentar immediatament per retenir els intrusos. El Pare Porquet, presa de nou del seu trastorn obsessiu compulsiu, no va poder evitar ajupir-se a recomposar la tanca que havien forçat per entrar al recinte, convertit en un incomprensible molinet d'activitat febril per als estupefactes vigilants. El Porquet Emmascarat va intentar salvar la situació: Mirin, és que de lluny hem vist que la tanca estava trencada i esclar... el meu pare, que és molt bon porquet i molt treballador no ha tolerat la idea que passéssim de llarg sense posar-hi remei...

Mentrestant, molt lluny d'allà (com a mínim a Martorell), el nostre heroi demana el seu tercer sopar i treu panxa esforçadament abans d'oferir el seu cul gros, rosat i ferm al senyor dels guants vermells. En Jordi ha decidit treure partit de la situació, ja que ha descobert que mentre no es posa malalt i el van punxant, també li van donant menjars variats i li deixen repetir i tot. Ai, amic meu, li diu el dels guants vermells, has de fer sang, has de fer molta sang perquè la puguem injectar en els nostres ous de pollets i veure si tens el virus mentre esperem si emmalalteixes. I si no et poses malaltó... viuràs feliç fins a ser un bon pernil! En Jordi, pragmàtic, va demanar més patates amb porros i mongetes ja sense immutar-se per l'habitual punxada cular.

Els titulars dels diaris més importants van treure en portada la notícia de l'assalt a la fàbrica de Tamiflú, però en Jordi no llegia mai la premsa de filiació no porquista, perquè li semblava una traïció als seus ideals com a membre d'un poble oprimit.

Oink!!!...Jesús! (II)

Mentrestant, a Can Porquet, la Mare Porquet plora amb angoixa davant del televisor cada cop que apareixen les novetats sobre la grip mexicana (per respecte a la família Porquet la grip mexicana sempre serà per a nosaltres grip mexicana, no porcina) i el Pare Porquet mou el cap amb tristesa alhora que barra portes i finestres per impedir que els vinguin a buscar, com sempre que hi havia malalties inexplicables a la Comarca. Però avui és un dia especial i infaust: pare i mare es queden porcabadats quan veuen les imatges del seu fill sortint emmanillat de l'avió provinent de Mèxic i, encara sense creure el que veuen, ploren abraçats amb desconsol unes quantes hores, fins que s'adonen que tenen gana i esclar, per a un Porquet de bé, de costum i tradició, l'hora de sopar és imperdonable. Com sempre, el germà rasta del nostre heroi arriba tard a sopar, molt més tard que de costum (ja que ha hagut de desbarrar la porta per poder entrar, perquè el seu Pare, dut pel seu trastorn obsessiu compulsiu barraportes, no hi ha pensat).

Després d'uns quants oinks reprobatoris, Berenguer (que així es diu el germà del nostre heroi) acusa els seus pares de ser burgesos passius i servils amb l'Estat que, al cap i a la fi, l'únic que fa per la seva raça és immortalitzar-los en forma de macos pernils. No cal dir que això toca la fibra del seu digne Pare i que de seguida comença una batalla campal entre Pare i fill, com totes les batalles que hi ha hagut a la història entre els pares i els seus fills adolescents. Finalment, esgotats, tristos i derrotats per les circumstàncies, s'abracen i ploren plegats. La Mare Porquet xiscla que no permeti el déu dels porquets que la converteixin en pernil sense haver tornat a veure el seu malaurat fill gran Jordi (que així es diu el nostre heroi tancat a la seu del control de malalties infeccioses). El Pare Porquet agafa el seu mòbil i truca a un amic seu que treballa en uns laboratoris d'investigació de vacunes i Berenguer es connecta a la Porkipèdia per recollir informació. La Mare Porquet fa un pastís, perquè a Can Porquet es mantenen les tradicions familiars i cada diumenge toca fer un pastís.

Al mateix temps, el porquet Jordi plora amb desconsol quan el senyor emmascarat de la bata blanca i guants vermells el punxa al cul per enèsima vegada. El senyor emmascarat en el fons no és mala persona i intenta consolar-lo com pot: Veus, amiguet? Què són unes punxadetes comparades amb la màquina de trinxar porquets malalts que tenim a l'edifici del costat? Mentre et tinguem aquí només et punxarem... això sí, compte amb esternudar, amiguet, que ja saps on van els porquets malaltons. Jordi s'aferra al braç del senyor emmascarat, crida i plora: Jo no estic malalt!! No estic malalt!!! Vull que em deixin trucar a la meva família, que no saben on sóc!!!... Ah, i començo a tenir gana. La Mama de ben segur que estarà fent el pastís per demà, i m'ho estic perdent!!

Oink!!!... Jesús! (I)

L'inspector de policia va entrar a la cabina del pilot i va tancar la porta darrere seu. Fora, l'hostessa repetia amb neguit mal dissimulat que cap dels passatgers podria baixar de l'avió fins que l'aeroport i les autoritats sanitàries ho autoritzessin. Per contenir el previsible i comprensible amotinament, uns quants policies antiavalots passajaven amunt i avall per la nau. L'aterratge havia estat gairebé d'emergència, ja que tan bon punt van comunicar a la base el que havien trobat, els van denegar l'entrada a la pista d'aterratge i els van comminar a aterrar en un terreny pla a uns deu quilòmetres de l'aeroport. Immediatament van comunicar la seva posició per permetre l'arribada de la policia i l'equip sanitari especial.

L'inspector es prenia molt seriosament la seva feina, per bé que el pilot i el copilot havien de reprimir la riallada que els causava la parafernàlia amb què havia abordat la nau. El policia havia hagut de sortir corrents cap a l'avió en quarentena i els de l'equip sanitari especial l'havien equipat amb una protecció suposadament infalible contra la grip mexicana: des dels temps de la peste bubònica no s'havien vist màscares ni vestits tan originals. On és, el malparit?, va deixar anar de cop, sense fer cap pregunta o comentari previ perquè la màscara amb forma de bec d'ocell li relliscava i l'havia d'anar tornant a posar a lloc i això l'estava irritant. El pilot i el copilot es van mirar i van respondre que no l'havien fet sortir del seu amagatall per por raonable al contagi, que el trobarien al ventre de l'avió, amb els equipatges. No creien que fos perillós en ell mateix, perquè per les càmeres de vigilància (que era com l'havien detectat) semblava inofensiu, pacífic. Era una llàstima, en la seva opinió, que se l'hagués d'endur l'equip sanitari especial amb l'ajut de la policia, però que si això els permetia a ells continuar el viatge...

Ni parlar-ne!, va respondre l'inspector, tots vostès s'han de quedar quaranta dies com a mínim aquí fins que puguem garantir que estan sans! I dit això, va donar instruccions amb un arcaic walkie-talkie als seus homes, que esperaven avorrits poder entrar en acció. El pilot i el copilot es van mirar (feia molts dies que no estaven amb les seves famílies i una quarantena se'ls feia intolerable) i com un sol home van arrencar-li la màscara a l'inspector, que es va resistir inútilment. Ara, ja pot posar les quarantenes que vostè vulgui, li van dir, fent cas omís de les amenaces de denúncies de l'esgarrifat policia.

Mentrestant, a la bodega de l'avió, els policies intentaven convèncer el passatger il·legal que es deixés posar les manilles i que els acompanyés voluntàriament fins a l'ambulància esterilitzada que els esperava fora. Però el sospitós corria amb agilitat inesperada en algú de la seva constitució saltant per entre les maletes i paquets. Oink! Jo no he fet res, deia esbufegant, oink, jo estic perfectament! Van caldre quatre torns de policies fins que el porquet, esgotat, es va deixar emmanillar i conduir dòcil fins a l'ambulància, amb llagrimetes als ulls. Oink... si jo només volia veure món... snif, gemegava mentre els policies, sobtadament entendrits, li donaven copets d'ànims a l'espatlla. Alguns dels policies també van plorar una mica, perquè els havia tocat quedar-se a l'avió per fer que la quaratena es complís, i com que els havia tocat, no els havien donat equipament antivirus contagiosos perquè es va considerar innecessari.

El porquet va ser dut veloçment al Quarter General de Control contra Epidèmies Desconegudes Propagades per Estrangers (d'ara endavant, Q.G.C.E.D.P.E.). El porquet inútilment protestava que ell no era estranger, que era ben català (com ho demostrava el seu excel·lent oink), que havia anat de vacances a Mèxic i que ara que tornava l'havien fet presoner injustament. Injust o no, senyor meu, li va respondre asprament el Director del Q.G.C.E.D.P.E., vostè és un porquet, i amb això està tot dit!!!. Plorava i plorava el porquet i demanava veure la seva mare, sense causar cap compassió en l'implacable Director del Q.G.C.E.D.P.E., que tenia plans sinistres per al nostre innocent i jove tocinet.