Oink!!!... Jesús! (V)

Un matí molt fred d'un diumenge plujós la vila de Besalú va veure una comitiva sorprenent que la travessava. En Jordi, encara abillat amb la bata, ja bruta i gastada, encapçalava una filera de pollets ben ensinistrats però que malgrat l'excel·lent educació vial a què els havia sotmès, eren incapaços de travessar cap indret amb amb discreció. L'única manera que havia trobat en Jordi perquè callessin era fer més escàndol que ells i així, sovint caminava xiulant i cantant amb veu forta maleïnt-se alhora ell mateix, ja que d'aquella manera era impossible passar discretament per enlloc. Feia dos mesos que havia fugit amb els pollets del centre de control d'epidèmies i des d'aleshores havia fet molt de camí, durant el qual s'havia instituït en pare putatiu dels dissortats pollets. El més espavilat de tots ja havia aconseguit pronunciar amb dificultat però voluntat les paraules "Oh estimat pare porquet alliberador". Esclar que pronunciats des del seu petit bec aquests mots sonaven més aviat "Op pippiu pi piu pipipippiu!", però no podem deixar de constatar el doll de llàgrimes emocionades que va brollar dels cansats ulls del no menys fatigat i orgullós porquet P.P.

Feia dies que ja no se sabia gaire cosa del brot superpandèmic de la grip porcina-aviar-mexicana i, per cert, els passatgers de l'avió de la quarantena encara hi eren, amb l'esforçat inspector que els va retenir, sense que ningú més se n'hagués recordat mai més. Quan van acabar les provisions que els havien deixat, als quinze dies, es van plantejar una dieta antropofàgica que no va ser gaire votada malgrat l'entusiasme d'un dels pilots que en feia campanya. Però els paperets no enganyen, i quan tots van dipositar els seus vots escrits en trossets del darrer rotllo de paper higiènic i una de les hostesses va fer-ne el recompte, l'opció més votada va ser el campi-qui-pugui defensat per l'altre pilot com a cap de llista. No obstant aquest resultat tan clar, resultava difícil complir el (necessàriament) mínim programa electoral. No tenien ni idea d'on eren, ja que havien fet aterrar l'avió lluny de l'aeroport i de cap zona civilitzada. Podien ser al Senegal. Podien ser a Salamanca. Podien ser a València. Així, es va constituir un tripartit per part dels altres tres candidats que va desbancar l'opció legítimament guanyadora, i si bé el pilot antropofàgic va prometre no menjar cap ésser humà en un període raonable de temps, va exigir, a canvi de la seva adhesió al tripartit (sense ell, bipartit), que sortissin de l'avió a fer una vida més adient a les seves necessitats; podien viure de nit a l'avió i de dia dedicar-se a recórrer el terreny per cercar menjar i qualsevol senyal de vida humana. Finalment, tots es van posar d'acord i van començar la seva nova vida d'indigència com a pàries de la grip que, per cert, no tenien ni havien tingut en cap moment.

Tornem ara al nostre heroi, que s'ha assegut a prendre repòs en la companyia confortadora dels seus pollets a l'ombra d'una parròquia. L'aspecte que ofereixen també és d'indigència i un perxeró que passava es compadiu dels pobres pelegrins. "On aneu, i per què hi aneu, amics? Us heu perdut? O feu camí cap a algun santuari?", va demanar solemne i amb la correcció dels que, malgrat dur vides dures i fer feines feixugues, mantenen una educació i un tracte exquisits amb els forasters. "Jo només sóc un pobre perxeró però us puc oferir aixopluc fins que torni a sortir el sol i, si no sou maniàtics, algua cosa per menjar també. Em fa patir que viatgeu amb criatures sense cap mitjà ni recer, i em demano quin és el motiu d'aquest viatge sorprenent", i delicadament va empènyer en Jordi per l'espatlla dreta i va esperar que el porquet recollís la colla de pollets que corrien infatigables pertot i els fiqués a les seves alforges. Després, van fer el camí lentament l'un al costat de l'altre fins a la quadra del cavall. El porquet estava molt, molt, molt cansat...