Oink!!!...Jesús! (II)

Mentrestant, a Can Porquet, la Mare Porquet plora amb angoixa davant del televisor cada cop que apareixen les novetats sobre la grip mexicana (per respecte a la família Porquet la grip mexicana sempre serà per a nosaltres grip mexicana, no porcina) i el Pare Porquet mou el cap amb tristesa alhora que barra portes i finestres per impedir que els vinguin a buscar, com sempre que hi havia malalties inexplicables a la Comarca. Però avui és un dia especial i infaust: pare i mare es queden porcabadats quan veuen les imatges del seu fill sortint emmanillat de l'avió provinent de Mèxic i, encara sense creure el que veuen, ploren abraçats amb desconsol unes quantes hores, fins que s'adonen que tenen gana i esclar, per a un Porquet de bé, de costum i tradició, l'hora de sopar és imperdonable. Com sempre, el germà rasta del nostre heroi arriba tard a sopar, molt més tard que de costum (ja que ha hagut de desbarrar la porta per poder entrar, perquè el seu Pare, dut pel seu trastorn obsessiu compulsiu barraportes, no hi ha pensat).

Després d'uns quants oinks reprobatoris, Berenguer (que així es diu el germà del nostre heroi) acusa els seus pares de ser burgesos passius i servils amb l'Estat que, al cap i a la fi, l'únic que fa per la seva raça és immortalitzar-los en forma de macos pernils. No cal dir que això toca la fibra del seu digne Pare i que de seguida comença una batalla campal entre Pare i fill, com totes les batalles que hi ha hagut a la història entre els pares i els seus fills adolescents. Finalment, esgotats, tristos i derrotats per les circumstàncies, s'abracen i ploren plegats. La Mare Porquet xiscla que no permeti el déu dels porquets que la converteixin en pernil sense haver tornat a veure el seu malaurat fill gran Jordi (que així es diu el nostre heroi tancat a la seu del control de malalties infeccioses). El Pare Porquet agafa el seu mòbil i truca a un amic seu que treballa en uns laboratoris d'investigació de vacunes i Berenguer es connecta a la Porkipèdia per recollir informació. La Mare Porquet fa un pastís, perquè a Can Porquet es mantenen les tradicions familiars i cada diumenge toca fer un pastís.

Al mateix temps, el porquet Jordi plora amb desconsol quan el senyor emmascarat de la bata blanca i guants vermells el punxa al cul per enèsima vegada. El senyor emmascarat en el fons no és mala persona i intenta consolar-lo com pot: Veus, amiguet? Què són unes punxadetes comparades amb la màquina de trinxar porquets malalts que tenim a l'edifici del costat? Mentre et tinguem aquí només et punxarem... això sí, compte amb esternudar, amiguet, que ja saps on van els porquets malaltons. Jordi s'aferra al braç del senyor emmascarat, crida i plora: Jo no estic malalt!! No estic malalt!!! Vull que em deixin trucar a la meva família, que no saben on sóc!!!... Ah, i començo a tenir gana. La Mama de ben segur que estarà fent el pastís per demà, i m'ho estic perdent!!