La meva addicció

Una tarda esgotadora. Físicament i moralment esgotadora. Com pot resultar una activitat tan extenuant i alienant anar a les llibreries? En aparença era senzill: acabar la pràctica de cotxe, anar a la llibreria universitària Alibri i a Abacus, al mateix carrer Balmes. Senzill. Ja per començar, però, no he tingut un dia gaire fi conduint, i he sortit del cotxe literalment corrents, sense adonar-me'n; després m'he fet un fart de caminar perquè no he trobat l'Alibri en el lloc on em semblava que havia de ser-hi, a causa d'unes obres que m'han desorientat (és el meu destí desorientar-me cada cop que topo amb unes obres per on passo) i per tal de no fer tantes voltes he enfilat cap amunt i he anat directament a Abacus, per no caminar més del que fos imprescindible, guardant-me les energies per a la recerca dels llibres que em calen. És curiós: sé que aquest Abacus és molt amunt, però sempre em sorprèn quan passo cantonades i cantonades de l'Eixample i sembla que no hi arribo mai. I total, per res: hi havia ben poca cosa, i res del que jo buscava. Aquest Abacus abans em semblava més solvent, però avui he vist que deixa que desitjar (si és que això es pot dir en català) i té el punt negligent que ja tenen els altres des de fa temps. Així doncs, n'he sortit desesencantada i m'he encaminat cap a Alibri, aquest cop amb els ulls ben oberts per no tornar a desorientar-me quan arribés a les obres.

Finalment, ho he trobat. Evidentment, la llibreria no s'havia mogut, però a causa d'unes altres obres que en tapen l'entrada, era complicat de veure-la. A dins, m'he tornat a desencantar. És una llibreria universitària, i en canvi semblava la llibreria d'El Corte Inglés en època de rebaixes: poca cosa, no gaire ben col·locada ni senyalitzada, i cap dels llibres que venia a cercar. N'he sortit profundament cansada de fer voltes pel carrer i per dins de les llibreries, mirant llibres a les seccions desencisadores, i amb una desesma personal molt anul·ladora. Per sort la parada del bus per tornar a casa la tenia al costat, a la Gran Via, i per sort també el 62 ha vingut mentre anava cap a la parada. He pogut seure i tancar els ulls uns minuts i abandonar-me a l'esgotament amb el pensament posat només a arribar a casa, a casa, a casa. I quedar-me a soles amb mi mateixa, perquè se m'ha fet intolerable aquesta tarda al carrer, la vista de la gent, el moviment incessant i estressador del carrer Balmes, de la Gran Via, amb el cap dens, pesat, la vista ennuvolada, la consciència un pèl estabornida.

Em calia la pau. El silenci, el recolliment. Em calia la meva dosi per sentir-me una mica millor. Em calia a mi mateixa, la meva pròpia i única companyia. En sóc una addicta, i ho sóc molt conscient de ser-ho, i de les seves implicacions. I com tota addicta, la síndrome d'abstinència resulta dura i desagradable. Per això sempre hi recaic, per això difícilment puc canviar de vida si no és molt de mica en mica, amb progressos i regressions. Per això sempre sento aquesta desesperació de tot, de mi, d'això.