Jaume I

 Acabo de descobrir si n'era, de singular i irrepetible el rei en Jaume, nascut a Montpeller de mare occitana, arrencat dels braços d'aquesta als tres anys pel seu propi pare, que el va lliurar al seu futur assassí, Simon de Montfort, tots dos de la mateixa calanya. Per fortuna, als sis anys Jaume va poder sortir de la tutoria forçosa de l'assassí del seu pare Pere gràcies a la intervenció dels seus partidaris, que van pressionar el seu carceller i van tancar el jove rei en una altra presó, el monestir templer aragonès on va dur una vida austera, marcial i profundament religiosa en companyia del seu cosí. I novament va poder escapar d'aquesta vida aïllada i miserable per poder ser el gran rei que va ser. El rei que, tot i haver heretat el seu regne, en realitat el va conquerir de nou, el va eixamplar i el va enriquir, ja que el que li havia deixat el seu indigne pare no eren sinó les deixalles pobres, podrides i esquerdades del que havia estat un regne més esplendorós. Jaume I va ser rei de facto als 10 anys, quan va sortir del monestir templer, i als 21 anys va sortir victoriós de la batalla contra els infidels a Portopí, on va poder demostrar la seva temeritat eficaç, les seves bones aptituds de cavaller i la seva (paradoxal) ànima sensible i assenyada. Podem imaginar el rei Jaume, més encara esperonat per la fiercé dels seus vint-i-un anys, cruel, destructor, fred, calculador, ambiciós. I la sensació que queda llegint els seus Feyts no és justament aquesta, sinó la d'un home que vivia intensament, que es donava a la vida per complet en tot moment: en la batalla, en el dolor, en el plaer, en la sensació animal de la gana i el fred i l'aire a la cara i els estels dalt del cel. Totes aquestes coses consigna, el rei. Tot el que forma part de la seva experiència vital com a home viu, no només com a home d'estat. Aquesta és la modernitat sorprenent del rei Jaume I; es pren la molèstia d'escriure sobre les seves coses, i ho fa personalment, amb la seva pròpia mà. Ell, poc educat, poc habituat a la Cort. I ho fa en català, justament en català, i no en occità, la seva llengua materna, ni en francès, llengua del seu tutor forçós, ni en aragonés, la llengua dels templers que el van acollir després.

 

Tenint en compte les circumstàncies tràgiques de la seva concepció i infantesa, i la seva solitud, se'n va sortir prou bé. Molt bé, de fet. Excepcionalment bé; no es va deixar véncer mai pel desànim, la desesperança, la por, la negligència, i va emprar l'únic antídot eficaç contra la lassitud d'ànim: el treball, el moviment, l'assoliment d'objectius. Chapeau!. Hem de prendre el jove Jaume com a exemple de tenacitat i capacitat de treball, de voluntat i organització mental. I malgrat la seva vida agitada encara tenia temps i ganes, al final, de dedicar-se a deixar-la escrita. Un rei que té necessitat no només de governar sinó també d'expressar-se, i ho fa en un llenguatge planer, amb un estil deslligat però útil al seu propòsit i retrata els seus fets, però també a ell mateix. Molt i molt recomanable.