Jaume I

 Acabo de descobrir si n'era, de singular i irrepetible el rei en Jaume, nascut a Montpeller de mare occitana, arrencat dels braços d'aquesta als tres anys pel seu propi pare, que el va lliurar al seu futur assassí, Simon de Montfort, tots dos de la mateixa calanya. Per fortuna, als sis anys Jaume va poder sortir de la tutoria forçosa de l'assassí del seu pare Pere gràcies a la intervenció dels seus partidaris, que van pressionar el seu carceller i van tancar el jove rei en una altra presó, el monestir templer aragonès on va dur una vida austera, marcial i profundament religiosa en companyia del seu cosí. I novament va poder escapar d'aquesta vida aïllada i miserable per poder ser el gran rei que va ser. El rei que, tot i haver heretat el seu regne, en realitat el va conquerir de nou, el va eixamplar i el va enriquir, ja que el que li havia deixat el seu indigne pare no eren sinó les deixalles pobres, podrides i esquerdades del que havia estat un regne més esplendorós. Jaume I va ser rei de facto als 10 anys, quan va sortir del monestir templer, i als 21 anys va sortir victoriós de la batalla contra els infidels a Portopí, on va poder demostrar la seva temeritat eficaç, les seves bones aptituds de cavaller i la seva (paradoxal) ànima sensible i assenyada. Podem imaginar el rei Jaume, més encara esperonat per la fiercé dels seus vint-i-un anys, cruel, destructor, fred, calculador, ambiciós. I la sensació que queda llegint els seus Feyts no és justament aquesta, sinó la d'un home que vivia intensament, que es donava a la vida per complet en tot moment: en la batalla, en el dolor, en el plaer, en la sensació animal de la gana i el fred i l'aire a la cara i els estels dalt del cel. Totes aquestes coses consigna, el rei. Tot el que forma part de la seva experiència vital com a home viu, no només com a home d'estat. Aquesta és la modernitat sorprenent del rei Jaume I; es pren la molèstia d'escriure sobre les seves coses, i ho fa personalment, amb la seva pròpia mà. Ell, poc educat, poc habituat a la Cort. I ho fa en català, justament en català, i no en occità, la seva llengua materna, ni en francès, llengua del seu tutor forçós, ni en aragonés, la llengua dels templers que el van acollir després.

 

Tenint en compte les circumstàncies tràgiques de la seva concepció i infantesa, i la seva solitud, se'n va sortir prou bé. Molt bé, de fet. Excepcionalment bé; no es va deixar véncer mai pel desànim, la desesperança, la por, la negligència, i va emprar l'únic antídot eficaç contra la lassitud d'ànim: el treball, el moviment, l'assoliment d'objectius. Chapeau!. Hem de prendre el jove Jaume com a exemple de tenacitat i capacitat de treball, de voluntat i organització mental. I malgrat la seva vida agitada encara tenia temps i ganes, al final, de dedicar-se a deixar-la escrita. Un rei que té necessitat no només de governar sinó també d'expressar-se, i ho fa en un llenguatge planer, amb un estil deslligat però útil al seu propòsit i retrata els seus fets, però també a ell mateix. Molt i molt recomanable.

Le Chevalier de la Charrette

Le Chevalier de la Charrette, también conocido como Lancelot du Lac, es el héroe a quien paradójicamente ya le da igual todo. Es héroe a su pesar, y precisamente por eso puede ser héroe. Sólo cuando nos volvemos indiferentes y dejan de atenazarnos temores y deseos podemos actuar realmente al margen de las consecuencias, sin que nos importen o preocupen, y eso permite realizar actos que serán vistos por los espectadores como heroicos, cuando no temerarios. ¿Por qué Lancelot se sume en este estado en que le importa lo mismo vivir que morir? Simplemente, porque ha llegado a su límite como ser humano, como caballero, como fin'amant, porque se deshonró subiendo a una carreta infamante para poder acudir al rescate de su reina, quien luego precisamente le desprecia por ello, por ser débil y no mantenerse firme como le corresponde. Lancelot ha llegado a un extremo de degradación moral y personal que le hace actuar como un autómata, sin ganas de vivir, pero también sin especiales ganas de morir. Como sin objetivo todo sí resultaría de una inutilidad absoluta, se mantiene firme únicamente en lo que respecta a la consecución de su propósito inicial, aunque ya vacío de la pasión que le movió un día. Rescatará a la reina para que vuelva con su rey y optará a una única noche de gozo supremo que le devolverá momentáneamente sus sentidos, sus capacidades, su de nuevo paradójica nobleza, sólo recuperada mediante el adulterio que debería deshonrarle.

Pero Lancelot se pierde nuevamente, y esta vez sin remisión, ya que sabe que no volverá a solazarse con la reina. Otra vez Lancelot cae en la apatía, en la indiferencia, en el heroismo aparente. No nos engañemos, Lancelot no es un héroe, simplemente es que le da igual todo. Es fácil ser un héroe cuando no te importan las consecuencias de tus actos, ni temes por tu vida porque vivir o morir te resulta indiferente: las conductas de riesgo dejan de parecértelo. Y algunas de esas conductas arriesgadas dan frutos que serán admirados y magnificados luego mientras que para el supuesto héroe no han significado nada, ni las ha hecho pretendiendo nada.

La meva addicció

Una tarda esgotadora. Físicament i moralment esgotadora. Com pot resultar una activitat tan extenuant i alienant anar a les llibreries? En aparença era senzill: acabar la pràctica de cotxe, anar a la llibreria universitària Alibri i a Abacus, al mateix carrer Balmes. Senzill. Ja per començar, però, no he tingut un dia gaire fi conduint, i he sortit del cotxe literalment corrents, sense adonar-me'n; després m'he fet un fart de caminar perquè no he trobat l'Alibri en el lloc on em semblava que havia de ser-hi, a causa d'unes obres que m'han desorientat (és el meu destí desorientar-me cada cop que topo amb unes obres per on passo) i per tal de no fer tantes voltes he enfilat cap amunt i he anat directament a Abacus, per no caminar més del que fos imprescindible, guardant-me les energies per a la recerca dels llibres que em calen. És curiós: sé que aquest Abacus és molt amunt, però sempre em sorprèn quan passo cantonades i cantonades de l'Eixample i sembla que no hi arribo mai. I total, per res: hi havia ben poca cosa, i res del que jo buscava. Aquest Abacus abans em semblava més solvent, però avui he vist que deixa que desitjar (si és que això es pot dir en català) i té el punt negligent que ja tenen els altres des de fa temps. Així doncs, n'he sortit desesencantada i m'he encaminat cap a Alibri, aquest cop amb els ulls ben oberts per no tornar a desorientar-me quan arribés a les obres.

Finalment, ho he trobat. Evidentment, la llibreria no s'havia mogut, però a causa d'unes altres obres que en tapen l'entrada, era complicat de veure-la. A dins, m'he tornat a desencantar. És una llibreria universitària, i en canvi semblava la llibreria d'El Corte Inglés en època de rebaixes: poca cosa, no gaire ben col·locada ni senyalitzada, i cap dels llibres que venia a cercar. N'he sortit profundament cansada de fer voltes pel carrer i per dins de les llibreries, mirant llibres a les seccions desencisadores, i amb una desesma personal molt anul·ladora. Per sort la parada del bus per tornar a casa la tenia al costat, a la Gran Via, i per sort també el 62 ha vingut mentre anava cap a la parada. He pogut seure i tancar els ulls uns minuts i abandonar-me a l'esgotament amb el pensament posat només a arribar a casa, a casa, a casa. I quedar-me a soles amb mi mateixa, perquè se m'ha fet intolerable aquesta tarda al carrer, la vista de la gent, el moviment incessant i estressador del carrer Balmes, de la Gran Via, amb el cap dens, pesat, la vista ennuvolada, la consciència un pèl estabornida.

Em calia la pau. El silenci, el recolliment. Em calia la meva dosi per sentir-me una mica millor. Em calia a mi mateixa, la meva pròpia i única companyia. En sóc una addicta, i ho sóc molt conscient de ser-ho, i de les seves implicacions. I com tota addicta, la síndrome d'abstinència resulta dura i desagradable. Per això sempre hi recaic, per això difícilment puc canviar de vida si no és molt de mica en mica, amb progressos i regressions. Per això sempre sento aquesta desesperació de tot, de mi, d'això.

Érase una vez un taller

04 marzo
Érase una vez un taller
Érase una vez un taller literario cuyo dinamizador empezaba cada nuevo curso diciendo: "La originalidad cuesta... y aquí es donde vais a empezar a pagar... con vuestro orgullo". El dinamizador, a quien para abreviar llamaremos B., era tan simple que pensaba que ninguno de los presentes se daría cuenta de que había extraído esas palabras (con las evidentes modificaciones) de la serie Fama. Acto seguido, de la misma forma que la profesora de danza Lydia Grant (aka Debbie Allen), B. se dedicaba a pisotear sin compasión el amor propio de sus clientes (no les llamaremos alumnos porque nadie va allí a aprender realmente a escribir, sino a comprar un pasaporte a la fama en el estrellato literario a golpe de taller prestigioso). Cogía escritos al vuelo, revoloteaba por la sala, leía fragmentos y los denostaba. Esto está muy visto, esto muy gastado, esto otro es absurdo y plano, esto lo puedes enviar a un concurso de bostezos. Cuando a veces encontraba alguna pequeña pero preciosa perla, entornaba los párpados y miraba gravemente al autor, para decirle de forma seria y amical "no estás preparado, no lo estarás nunca, no debería perder tu tiempo y dinero con esto". Añadía lo mal que le sabía dar esas noticias pero lo extremadamente honrado que resultaba de su parte perder un (ahora sí) alumno y por tanto los emolumentos correspondientes. Pero lo hacía todo "por su bien", por su "felicidad", para evitarle previsibles "insatisfacciones y dolores". El (ahora también) alumno agradecido llora de emoción mientras B., su maestro en el arte de parecer original, posa su mano derecha sobre su hombro mientras con la izquierda le devuelve solemnemente, ostensiblemente, el texto, agitándolo casi imperceptiblemente ante el amor propio de su (a partir ahora) proveedor. Porque el alumno, cliente y ahora proveedor rechaza con un gesto el papel con lágrimas en los ojos, y masculla a B. que se deshaga de él. Que le traerá todas sus toneladas de papel malgastado en pos de una fantasía de la que agradece haber sido arrancado para que su maestro le libere completamente. El alumno, cliente y ya proveedor cumple su palabra y se acerca al cabo de un par de días al despacho de B. cargado con un par de cajas llenas de cuadernos escritos de la primera a la última hoja. B. se muestra comprensivo, solícito, amoroso y consolador. Nuevas lágrimas, más agradecimientos, sueños rotos del todo. A la hora de la cena, B. por fin se queda a solas con su tesoro y pasa las siguientes noches enfebrecido, leyendo, subrayando, anotando, copiando. Sí, señoras y señores, el maestro de la originalidad es (y ha sido y será siempre) un maestro del plagio más vil, infame y sencillo. Al cabo de algunos meses, B. añade unos cuantos recortes de periódico más en las paredes de su despacho. Siempre colecciona las críticas perspicaces que siempre alaban su prolífica producción, su capacidad para cambiar de registro, de estilo, de temática, y todo en tiempos de récord.

Nota: Este texto es pura ficción, cualquier parecido con personas, situaciones y hechos reales es pura coincidencia... por la parte que a mí me toca. Si alguien se ve reflejado o identificado... allá él.