No hi ha temps en una vida humana per fer totes les coses que podríem, o ni tan sols les que voldríem, fer. Potser per això m'enganyo a mi mateixa pretenent aprendre idiomes que no faré servir i matriculant-me a Filologia per creure que podré tenir una segona, i una tercera oportunitat per fer el que ara crec que m'hauria convingut fer aleshores. I és un engany molt tosc, ja que SÉ que si tingués 20 anys en comptes dels gairebé 35 que tinc, tampoc hauria fet res de res, i que tot hauria estat com va estar quan realment tenia aquells vint anys.
I el magre consol que obtinc és poder llegir i escriure i entendre idiomes que no són el meu, però sense intenció de posar-m'hi de veritat, de convertir-los en la meva passió, perquè les meves passions són poques, i massa fosques. I perquè el temps passa ràpid i no el puc perdre més em desespero una mica (o força) quan veig que a Italià no avancem prou i que de fet no podrem fer tot el temari perquè naturalment la professora ha de pensar en el bé comú, en el nivell general de la classe, en el que ells poden assimilar. Sempre ha estat així, només amb la diferència que abans tenia més paciència o tolerància per aquestes coses i ara que se m'escapa el temps i que sé que no aniré mai a viure a Itàlia ni a França ni a Anglaterra, aquests retards em representen entrebancs i disgustos. Però no hi puc fer res. Per això em vaig matricular a la UOC. Perdo una cosa que adoro, que és una classe presencial on poder veure en acció el professor impartint la matèria, cada un al seu estil, i que quedi gravada en el meu record; però guanyo temps, el temps que ara sé que no em puc permetre perdre...
Ja no tinc paciència per tolerar la maldestreria intel·lectual davant les coses més senzilles. I em meravello de com es pot sobreviure comptant bàsicament només amb aquesta maldestreria. És clar que segurament no cal ser hàbil intel·lectualment per sobreviure. Almenys no en el nivell que és important per a mi. Per exemple, un blog que per casualitat he visitat avui, anomenat "Mi vida es un malabar"; doncs bé, és el pitjor (per extens i complet) recull de faltes greus d'ortografia que es puguin haver escrit en llengua castellana, i cal tenir en compte que he llegit coses pèssimament escrites a Internet (en blogs, fòrums, xats, etc.). Davant d'aquestes obres de nefasta manufactura, sempre em pregunto: però, ells entenen el que han escrit? I, pitjor encara, els seus lectors, com s'ho fan per entendre'ls a la primera? JO he necessitat dues llegides de cada paràgraf per entendre el contingut (per exemple, he descobert amb dificultats que en aquest subidioma particular propocito significa propósito, després de donar-li voltes una bona estona). Però no és només una qüestió de manca d'accents, sinó tot un compendi d'incorreccions que van des de l'ortografia fins a la sintaxi passant pel desconeixement absolut de l'ús dels signes de puntuació, etc. Quan parlo d'aquestes qüestions la gent es pensa que jo voldria que tots fossin literats. I no es tracta d'això, sinó del fet que les eines per expressar-se mínimament correctament i eficaç estan a l'abast de tothom, ja que amb el que s'aprèn a l'escola n'hi ha més que suficient. I ni això. Si com també he comprovat en el meu propi país passa això, no sé per què em sorprenc que blogs com el dels malabars, que és de Xile (o altres escrits llegits a Internet de diversos països de l'Amèrica Llatina) continguin aquestes aberracions lingüístiques (per anomenar-les d'alguna manera), que en cap cas trobo "perdonables" pel fet de tractar-se de l'Amèrica Llatina (què passa, que per ser americans han de ser persones analfabetes?) ni tampoc per l'edat dels qui escriuen (amb 16 anys es poden tenir de sobra els coneixements mínims necessaris per escriure molt millor). No. no em valen les excuses.
I mentrestant, jo m'entristeixo perquè sé que mai aprendré bé el francès i que no milloraré l'anglès i que l'italià quedarà en unes bones intencions i que el llatí no em serà mai natural i m'enrabio pensant per què no puc millorar, què hi ha tancat al meu cervell que m'impedeix assimilar les coses com voldria? Potser sóc massa gran? En aquest cas, vaig prendre una decisió sàvia als 14 anys, quan vaig escollir fer anglès a 1r de BUP per així tenir els coneixements de base de dues llengües des de jove i que em servissin de gran. De vegades som més savis quan som adolescents, i no sabem per què però actuem amb una determinació i una convicció que després ja no tornarem a tenir.
I el magre consol que obtinc és poder llegir i escriure i entendre idiomes que no són el meu, però sense intenció de posar-m'hi de veritat, de convertir-los en la meva passió, perquè les meves passions són poques, i massa fosques. I perquè el temps passa ràpid i no el puc perdre més em desespero una mica (o força) quan veig que a Italià no avancem prou i que de fet no podrem fer tot el temari perquè naturalment la professora ha de pensar en el bé comú, en el nivell general de la classe, en el que ells poden assimilar. Sempre ha estat així, només amb la diferència que abans tenia més paciència o tolerància per aquestes coses i ara que se m'escapa el temps i que sé que no aniré mai a viure a Itàlia ni a França ni a Anglaterra, aquests retards em representen entrebancs i disgustos. Però no hi puc fer res. Per això em vaig matricular a la UOC. Perdo una cosa que adoro, que és una classe presencial on poder veure en acció el professor impartint la matèria, cada un al seu estil, i que quedi gravada en el meu record; però guanyo temps, el temps que ara sé que no em puc permetre perdre...
Ja no tinc paciència per tolerar la maldestreria intel·lectual davant les coses més senzilles. I em meravello de com es pot sobreviure comptant bàsicament només amb aquesta maldestreria. És clar que segurament no cal ser hàbil intel·lectualment per sobreviure. Almenys no en el nivell que és important per a mi. Per exemple, un blog que per casualitat he visitat avui, anomenat "Mi vida es un malabar"; doncs bé, és el pitjor (per extens i complet) recull de faltes greus d'ortografia que es puguin haver escrit en llengua castellana, i cal tenir en compte que he llegit coses pèssimament escrites a Internet (en blogs, fòrums, xats, etc.). Davant d'aquestes obres de nefasta manufactura, sempre em pregunto: però, ells entenen el que han escrit? I, pitjor encara, els seus lectors, com s'ho fan per entendre'ls a la primera? JO he necessitat dues llegides de cada paràgraf per entendre el contingut (per exemple, he descobert amb dificultats que en aquest subidioma particular propocito significa propósito, després de donar-li voltes una bona estona). Però no és només una qüestió de manca d'accents, sinó tot un compendi d'incorreccions que van des de l'ortografia fins a la sintaxi passant pel desconeixement absolut de l'ús dels signes de puntuació, etc. Quan parlo d'aquestes qüestions la gent es pensa que jo voldria que tots fossin literats. I no es tracta d'això, sinó del fet que les eines per expressar-se mínimament correctament i eficaç estan a l'abast de tothom, ja que amb el que s'aprèn a l'escola n'hi ha més que suficient. I ni això. Si com també he comprovat en el meu propi país passa això, no sé per què em sorprenc que blogs com el dels malabars, que és de Xile (o altres escrits llegits a Internet de diversos països de l'Amèrica Llatina) continguin aquestes aberracions lingüístiques (per anomenar-les d'alguna manera), que en cap cas trobo "perdonables" pel fet de tractar-se de l'Amèrica Llatina (què passa, que per ser americans han de ser persones analfabetes?) ni tampoc per l'edat dels qui escriuen (amb 16 anys es poden tenir de sobra els coneixements mínims necessaris per escriure molt millor). No. no em valen les excuses.
I mentrestant, jo m'entristeixo perquè sé que mai aprendré bé el francès i que no milloraré l'anglès i que l'italià quedarà en unes bones intencions i que el llatí no em serà mai natural i m'enrabio pensant per què no puc millorar, què hi ha tancat al meu cervell que m'impedeix assimilar les coses com voldria? Potser sóc massa gran? En aquest cas, vaig prendre una decisió sàvia als 14 anys, quan vaig escollir fer anglès a 1r de BUP per així tenir els coneixements de base de dues llengües des de jove i que em servissin de gran. De vegades som més savis quan som adolescents, i no sabem per què però actuem amb una determinació i una convicció que després ja no tornarem a tenir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada