La Lolita que no va ser Lolita

Mai l'I. no em va dir aleshores pel nom com ho feia Humbert Humbert. Esclar que jo tampoc no em dic Lo-Li-ta. I ell mai no va tenir cap interès a convertir-me en literatura, però em va donar la possibilitat de fer-ne, al cap dels anys. Llàstima que no ho vaig saber veure, llàstima que no ho vaig saber aprofitar. Llàstima que ara és massa tard per tot. El que és interessant és l'evolució de la meva relació amb en I. al llarg del temps. Ara, potser perquè s'ha fet gran, ja no és tan brutal i en canvi sovint és inesperadament carinyós, tendre, com no ho havia estat mai abans, quan utilitzava el meu cos i no volia la meva ment perquè sabia que jo ja tenia la seva, que ell em pertanyia encara que semblés el contrari. Però en realitat de qui jo volia parlar aquí avui és de R., però ho he de deixar per una altra estona perquè ja s'ha fet tard.